Palauet Albéniz 24-09-2016

Aquest dissabte els turistes ressacosos de Ciutat Vella han assaborit el dolç matí del so de mil gralles, i als jardins que condueixen al pa­lauet Albéniz la pluja ha aixecat una olor de pinassa humida que es confon amb la brisa endolcida de les creps dels ‘food trucks’.

Per al profà, la sardana són aquells cercles de sèniors fent saltets a la plaça de la Catedral, amb les seves bosses (una sàvia decisió en una zona no sanejada de carteristes) al centre. «És que la sardana és molt avorrida», comenta el veterà Enric Capdevila a la zona on els adolescents de la seva colla, la Xàldiga, es canvien. «Bé, només si no la coneixes», afegeix.

CARÀCTER CATALÀ

Montse Colomé, encarregada de les danses en aquests jardins de Mont­juïc, explica que aquesta forma de ballar de puntetes té a veure amb el caràcter català, però una noia trepitja ara aquest vestidor improvisat amb les seves botes Dr. Martens granats, amb Medea, d’Eurípides, sota el braç. «Són molt joves. Només s’ha d’intentar que no surtin gaire la nit abans. En les festes majors la colla local sempre surt en desavantatge», diu l’Enric. «Gairebé no he dormit», explica Pau Fernández, el coreògraf, que tot i la nit que ha passat als concerts del Fòrum es veu fresc.

Un canvia la seva visió de la sardana quan intueix una rivalitat entre les colles que podria inspirar una pel·lícula com les de les cheerleaders als EUA. El títol el dóna, sense saber-ho, l’Enric: «Quan balles sardanes, no coneixes a ningú». Sobretot en la categoria en què destaca la colla Xàldiga: la sardana de punts lliures. Reglada des de fa pocs anys, és com la versió shaolin de la sardana, aquells monjos xinesos que connecten la calma zen amb les arts marcials: cames que es desconjunten, salts cangurescos, moviments que semblen un encreuament entre passos de tango o de ballet i piruetes atlètiques de Simone Biles. La rauxa de punts lliure serveix per captar vocacions i desmarcar-se de la rigidesa assenyada. La Xàldiga fins i tot ha explorat l’anomenada sardana aèria: ballarins penjats de grues amb arnesos i cables d’acer. Gràcies a això, la sardana no té fronteres. O gairebé: «A Budapest van canviar el recorregut perquè la sardana envaïa l’espai aeri rus, quan passàvem per l’ambaixada».

Avui tot sembla descontrolat. El palauet Albéniz, residència de la ­reialesa espanyola des del 1929, obre les portes. Hi ha tanta cua que un grup d’animació actua a la portalada, custodiat per dos lleons amb pompons al cap: ballarins amb look de majordom de Netol i una dona del servei amb còfia cantant ‘Last dance’, de Donna Summer, mentre els visitants profanen el xalet borbònic. L’escena és un encreuament entre la presa del Ritz per part dels anarquistes el 1936 i ‘Sister act’.

Javier Pérez Andújar recull al seu llibre ‘Catalanes todos’ que Karel Capek va escriure en el seu ‘­Viaje a España’: «Però serà millor, catalans, que em toqueu una sardana». L’autor txec havia inventat el robot per a la literatura, així que devia apreciar els mesurats moviments d’aquesta dansa, però s’hauria quedat de llautó al veure els punts lliures.